Nom: Central de bombeig d'AIGÜES DE BARCELONA (Cornellà de Llobregat)
Adreça: Carretera de Sant Boi, 4-6. 08940 Cornellà de Llobregat.
Aparcament propi: Carretera de Sant Boi, 8-10.
Transport públic: Metro L5 Cornellà Centre, Trambaix T1 i T2 (parada: Les Aigües),
FGC L8 Cornellà Riera, BUS 67,68,L74,L75,L82,L85, Rodalies C4 Cornellà
Any de construcció: 1888-1910
Arquitecte: Josep Amargós Samaranch
Accés: De pagament, és un museu (4,5 €).
Estació elevadora de la Societat General d'Aigües de Barcelona, obra de 1903 (edifici central) amb influències de l'arquitectura industrial belga, en especial en les torres dels pous.
L'edifici es conserva enmig d'un parc enjardinat i es divideix en tres grans naus, dues de paral·leles i una de transversal, amb coberta de teula a dos vessants sobre encavallades metàl·liques. L'estructura de les naus, amb un cos central més alt que permet l'entrada de llum, recorda la planta basilical de moltes masies catalanes. Els materials constructius són el ferro, el vidre i el maó vist com element dominant a les façanes i utilitzat també com a motiu ornamental. Són de destacar les magnífiques torres dels pous, així com les construccions residencials aïllades destinades als directius de l'empresa i a les oficines. Es conserva la xemeneia circular, de 35 metres d'alçada. Actualment acull el Museu Agbar de les Aigües.
El museu
El Museu Agbar de les Aigües ocupa els edificis modernistes de la Central Cornellà, la planta que Aigües de Barcelona va inaugurar el 1909 per extreure aigua de l’aqüífer del Baix Llobregat i abastir així Barcelona. Avui dia, la Central Cornellà continua fent la mateixa funció que ara fa un segle, i la instal·lació hidràulica de vapor original conviu amb les modernes bombes d’impulsió. Així doncs, el Museu és també, al mateix temps, una indústria en funcionament, un lloc on passat i present s’entrellacen sobre un substrat comú: l’aigua subterrània.
Però per sobre de tot, el Museu és un espai viu, concebut perquè hi aflorin les diverses manifestacions i aproximacions a l’aigua, a través d’una oferta d’exposicions i activitats per a tots els públics.
El rigor constructiu i la cura pel detall són probablement les característiques fonamentals de les tres naus projectades per l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch el 1905.
La raó de ser d’aquest edifici respon a la voluntat d’Aigües de Barcelona de crear la central elevatòria d’aigua potable més eficient. Cadascuna de les naus conserva actualment una mostra representativa i en perfecte estat de l’originària instal·lació hidràulica de vapor.
La xemeneia
A redós de l’edifici d’Amargós i Samaranch trobem un espai acollidor que temps ençà va funcionar com a sortida dels fums resultants de la combustió del carbó.
La rehabilitació d’aquest espai ha preservat un petit fragment del passadís que unia la caldera amb la xemeneia. La xemeneia, de 50 metres, símbol del passat industrial, és un autèntic referent al territori.
Els pous
Els pous de la Central Cornellà, fora del recinte del Museu, són la porta cap a les aigües subterrànies, l’accés a la reserva d’aigua dolça de l’aqüífer. El pou més antic i emblemàtic és l’anomenat Fives Lille, que data del 1905 i encara actualment s’hi extreu aigua des de 34,35 metres de profunditat.
Des dels jardins es poden observar dos pous de la dècada de 1930 que es caracteritzen per la forma cilíndrica i per l’absència d’elements decoratius.
Els aqüífers, veritables mines d’aigua, són formacions rocoses permeables que permeten el pas de l’aigua i la seva acumulació, ja que estan delimitades a la base per un nivell impermeable que impedeix que l’aigua continuï infiltrant-se cap a nivells inferiors.
L’aigua subterrània és potser el recurs mineral més important, i al llarg de la història s’han realitzat i perfeccionat obres d’enginyeria per captar-la, emmagatzemar-la i distribuir-la.
Jardins
Entès com a part integrant del Museu, el Jardí consta d’un seguit d’espais amb caràcter propi. Així, mentre a la plaça dels Cedres podem passejar sota l’ombra d’aquests majestuosos arbres, l’Espai d’Interpretació de la Central Cornellà ens dóna la benvinguda i fa d’amfitrió del recinte, alhora que ens situa en l’espai i el context històric de la Central Cornellà. Més enllà, el Bosc de les Aigües, concebut per fer-hi activitats a l’aire lliure, ofereix una mirada a l’aigua des del vessant més científic.
Instal·lació hidràulica de vapor
A la nau principal de l’edifici d’Amargós hi havia originàriament sis calderes dobles que convertien l’aigua en vapor.
El vapor accionava quatre màquines d’última generació. Fabricades a París per la Société Lyonnaise de Mécanique et d’Électricité, transformaven el moviment en electricitat. L’energia era transportada per cable aeri fins al pou Fives Lille, les bombes del qual elevaven l’aigua des de 30 metres de profunditat i l’enviaven al dipòsit d’equilibri, on era emmagatzemada temporalment.
La tercera nau de l’edifici d’Amargós era la Sala de Màquines, amb dues bombes de fabricació holandesa que també es movien amb la força del vapor generat a les calderes. Cadascuna tenia una potència de 750 CV, suficient per injectar l’aigua a les canonades i als dipòsits de la xarxa d’abastament urbà.
Bona part d’aquesta instal·lació es conserva intacta in situ. Per facilitar-ne la interpretació, el Museu ha recuperat el moviment d’una de les màquines de vapor i ha creat estacions interactives de consulta.
Dipòsit Circular
Aquest espai polivalent, originàriament concebut com a dipòsit d’equilibri, està destinat a acollir exposicions, concerts, espectacles i una llarga llista d’activitats.
Aquí s’emmagatzemava l’aigua abans de ser impulsada cap a la ciutat. Aquest dipòsit, construït l’any 1954, amb 2.000 m3 de capacitat, va deixar de ser actiu el 2003, en ser substituït per un nou receptacle de molta més capacitat.
Si voleu més informació cliqueu aquí
Estació elevadora de la Societat General d'Aigües de Barcelona, obra de 1903 (edifici central) amb influències de l'arquitectura industrial belga, en especial en les torres dels pous. 
A redós de l’edifici d’Amargós i Samaranch trobem un espai acollidor que temps ençà va funcionar com a sortida dels fums resultants de la combustió del carbó.
Els aqüífers, veritables mines d’aigua, són formacions rocoses permeables que permeten el pas de l’aigua i la seva acumulació, ja que estan delimitades a la base per un nivell impermeable que impedeix que l’aigua continuï infiltrant-se cap a nivells inferiors.
Una altra cosa que he
aprés ha estat anar pel carrer i a més de vigilar cotxes, semàfors, ciclistes i
altres obstacles, “veure”, és a dir, aixecar el cap i gaudir d’un balcó, una
tribuna, una barana de ferro forjat, un capitell, una façana esgrafiada, un
portal amb un arrambador de mosaic o amb un ascensor encara engabiat amb una
filigrana de filferro ... I aquest entrenament m’ha permès, després d’una curta
visita a Amsterdam, recollir prou
material per fer una “entrada” dedicada a aquesta bonica ciutat.
Publicacions recents i una gran exposició al Institut
Holandès d’Arquitectura mostren gran admiració per l’originalitat del treballs
dels arquitectes de l’Escola d’Amsterdam. Durant molt temps la situació va ser
diferent. Des del punt de vista del racionalisme i el funcionalisme
dominants des de mitjans del segle XIX fins els primers decennis del segle XX,
el pintoresc, suggerent, poètic, plàstic i monumental caràcter de
l’arquitectura de l’Escola d’Amsterdam no va ser a penes presa seriosament,
mentre que justament dins de la corrent principal del modernisme sorgien una
sèrie de frivolitats juganeres.
Els quatre grans arquitectes de l’Escola d’Amsterdam
varen ser De Klerk, Van der Mey, Kramer i Wijdeveld. Jos. Th. Cuypers i Berlage, són considerats
els fundadors de la corrent racionalista de l’arquitectura als Països Baixos
que en el segle XX tingué fama mundial. L’Escola d’Amsterdam no va ser cap
accident ni cap curta aberració, sinó que encaixa en una llarga tradició de
crítica poètica a la fredor i inaccessibilitat de un racionalisme funcionalista
i unidimensional. 
Característic de l’Escola d’Amsterdam era que l’arquitectura
era emprada sobre tot per a donar lloc a una composició urbanística: el conjunt
d’edificis es desenvolupar com una gran composició que operava amb total
llibertat amb respecta a la parcel·lació i el ús intern. Elements d’aquesta
composició són cantonades elegants, línies de façanes independents on no es
reflecteixen cada habitatge sinó una visió arquitectònica total de plasticitat
i monumentalitat, amb molta atenció pels detalls de teulades, sòcols, entrades
i miradors de formes especials. Aquí es va reinventar de nou l’arquitectura com
escultura, com poesia espacial. 
Finalment, no m'he pogut resistir a incloure unes fotos dels camps de flors que, donades les dates en que vam fer el viatge eren un autèntic esclat de llum i color.
Edifici d'habitatges plurifamiliar, situat entre mitgeres, format per planta baixa més cinc plantes pis. La composició de la façana és simètrica i presenta un bon equilibri. La façana es disposa amb cinc obertures per planta, que permeten a la planta baixa situar l'accés de veïns centrat i a cada banda un local comercial de dues obertures. Damunt de l'accés de veïns es col·loca un escut heràldic, representatiu del títol comtal que tenia el seu propietari. 
Quant a les plantes pis, les tres centrals tenen el balcó individualitzat, de llosa de pedra amb barana de ferro força treballada, barana i llosa que s'alternen a les plantes parells o senars; són de forma ondulada i atorguen un ritme sinuós a la façana. Aquesta destaca per la col·locació a cada extrem i a cada planta pis d'una tribuna de planta semioctogonal que presenta uns importants vitralls policroms realitzats amb la tècnica d'imprès i un treball de forja de motiu floral. 
Als espais comuns interiors: vestíbul, caixa d'escala ... la decoració també hi és present, tant en materials com el ferro o la fusta, com en els guixos, vitralls i escultures amb què s'adornà el conjunt. La paraula modernisme pot ser aplicada especialment en l'aspecte estètic de l' "art nouveau", gràcies als constants efectes del "coup de fuet (1)" tant a l'interior (espais comuns) com a l'exterior de l'edifici.
Al carrer Girona trobem, al número 86, la Casa Isabel Pomar, de Rubió i Bellver. Aquest edifici és com una excèntrica estella que sobresurt de la paret i s'escorre en un pinacle neogòtic. Al primer pis, de maó vermell llampant, hi destaca la galeria esglaonada Aquest edifici contrasta amb la sensació d'amplitud de la Casa Jacinta Ruiz, de Viñolas i Llosas, al número 54. Les galeries de vidre són un element característic de les cases modernistes, però en aquest cas sobresurten i li proporcionen un efecte tridimensional. Cal remarcar el coronament, de referència goticista.
Rubió i Bellver, autor habitual de cases aïllades, realitza aquí un edifici de vivendes, cuidant especialment els materials emprats en els acabats de la façana -ceràmica, ferro, vidre ...- tot i que la seva ubicació, no central, dins del Quadrat d'Or i de les limitacions d'un solar molt estret entre parets mitgeres. L'edifici fou considerat pel jurat, dins de la segona categoria en el concurs de l'any 1907.
La Central Catalana d'Electricitat o Central Vilanova és com una perla amagada del Modernisme en ple cor del barri de Fort Pienc, concretament al número 12 de l'avinguda Vilanova i just davant de la plaça André Malraux. Desconeguda per a la majoria de barcelonins que encara no han tingut cap problema amb Fecsa-Endesa i pels turistes tafaners a la recerca de l'herència de Gaudí, és un dels edificis més emblemàtics del patrimoni industrial de Barcelona, però la majoria dels vianants passen de llarg enlluernats per l'Arc del Triomf i el passeig Lluís Companys.
L'any 1896, dues companyies de gas barcelonines -la "Sociedad Catalana" i "Lebon"- van decidir fusionar-se per convertir-se en un important lobby de pressió a favor dels interessos gasístics i també per invertir en un sector de gran futur: l'electricitat. La fusió va acabar amb anys de litigis entre les dues empreses i la "Central Catalana de Electricidad" es va constituir amb un capital inicial de sis milions de pessetes. El pas següent va ser la construcció d'una central tèrmica en uns terrenys situats entre l'Estació del Nord i l'Arc del Triomf, revalorats després de l'Exposició de 1888. Pere Falqués i Urpí va ser l'arquitecte municipal encarregat de l'obra i Antoni Costa va ser el responsable de dibuixar els plànols. L'edifici es va acabar de construir el 1897, però la central elèctrica no va començar a funcionar fins a l'any següent, quan es van instal·lar els equips que es van importar d'Alemanya, concretament de l'empresa Schuckert&Co de Nuremberg. 
La construcció és de pedra i maó vist combinat amb ferro forjat amb un disseny totalment modernista. Un dels detalls més destacats és la seva bonica porta principal -actualment en desús- situada just a la cantonada amb Roger de Flor decorada amb elements de ceràmica vidrada i pedra que dóna accés a un original vestíbul circular. Una de les coses que més crida l'atenció són els seus grans finestrals. Dins de l'antiga fàbrica, dues grans naus allargades i paral·leles acollien la maquinària i els generadors de vapor. Damunt la sala de màquines hi havia un pis on eren les bateries dels acumuladors i el soterrani es feia servir com a galeria de serveis. Un tercer cos es destinava a les oficines i a les vivendes dels treballadors i una gran xemeneia de maó vist -avui desapareguda- s'elevava 56 metres.
Al 1918, la central va deixar de produir electricitat i es va convertir en una simple estació transformadora i convertidora de corrent alterna. Així va aguantar fins al 1977, quan l'edifici es va convertir en unes oficines. L'octubre passat es va inaugurar el nou edifici que Fecsa-Endesa ha construït al costat, a la banda de Nàpols, i aprofitant aquestes obres es va reformar una bona part de l'edifici antic. Conscients de la importància que la Central té per a la memòria del barri i de Barcelona, l'Associació de Veïns de Fort Pienc ha demanat a Fecsa-Endesa que obri al públic la part modernista. 
Projectada per l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner per encàrrec de l'impressor Josep Thomas, la seva construcció data dels anys 1895-1898, presenta una façana amb signes neogòtics i originalment l'edifici constava de planta dedicada a taller de litografia i primer pis, on tenia l'habitatge el propietari.
En aquest gran edifici es desenvolupar una de las majors impremtes d'Europa, treballant amb tota classe de tècniques de reproducció de imatges conegudes fins aleshores: Colografia, Autotípia, Litografia, Cromotípia, Fototípia. Foren els pioners en els fotogravats i dels millors en l'aplicació del color (tricromia).
Aquesta va ser, sens dubte, la casa amb la major producció de targetes postals de tot l'estat espanyol. Menció apart mereix la gran producció de llibres, cartells, cromos, revistes ... de l'època modernista.
La impremta va estar produint des de finals del segle XIX fins els anys quaranta del segle XX.