dilluns, 28 de gener del 2013

Casa Vicens


Nom: Casa Vicens
Adreça: Carolines 18-24 (Gràcia)
Arquitecte: Antoni Gaudí
Any de construcció: 1883 - 1888
Accés: Propietat privada. Ara, els dijous a les 20:00 fan concerts al jardí. Per a més informació podeu consultar a www.artjust.org 


Foto: Gabriel Garcia
Aquesta obra primerenca de Gaudí, va ser un encàrrec de Manuel Vicens i Montaner, fabricant de rajoles de València (o corredor de borsa segons quina font), per construir una casa particular a l’antic municipi de Gràcia. L’obra havia de complir una doble missió: ser la llar de Vicens i, alhora, anunciar les excel·lències dels productes que fabricava. Gaudí va donar al conjunt unes característiques formes inspirades en l’arquitectura índia i japonesa, i va recobrir bona part de les tres façanes amb unes espectaculars rajoles vidrades verdes i blanques. 

Foto: Gabriel Garcia
En aquest edifici, estructurat en quatre nivells, corresponents a un soterrani per al celler, dues plantes per l'habitatge i unes golfes destinades al servei, Gaudí va utilitzar la rajola de València per exhibir-la i donar color, tot remarcant el contrast amb el totxo vista característic de la façana. Un altre element d’interès de la finca és la tanca de ferro, que intenta reproduir —i ho aconsegueix— les estètiques fulles del margalló, una petita palmera endògena de Catalunya. Tot i que els propietaris solen ser tolerants amb els visitants que entren al jardí, la casa és un habitatge privat i l’interior no es pot visitar. Elements destacables de l’interior són la sala-fumador rodona, culminada per una volta mudèjar de guix multicolor, i la recarregada decoració a base de motius florals i ebenisteria vermella de la sala d’estar.
Foto: Gabriel Garcia



Foto: Gabriel Garcia
Gaudí va enganxar l'immoble a la paret mitgera d'un convent veí i així va aconseguir un jardí gran i espaiós. Per a l'altre costat del jardí, va dissenyar una font monumental d'obra vista, formada per un arc parabòlic a sobre del qual hi havia un pas entre columnes. L'aigua s'emmagatzemava en dos dipòsits col·locats dalt de cada pilar extrem de la font. El 1946 va ser demolida per la venda d'aquesta part del terreny.

Foto: Gabriel Garcia


Gaudí es troba en el seu primer període on utilitza un llenguatge arquitectònic amb predomini de la línia recta sobre de la corba.



L'any 1925, l'arquitecte Joan Baptista Serra va realitzar una ampliació de l'edifici a imatge del que havia fet Gaudí. En 1927 l'Ajuntament de Barcelona lli va concedir el Premi al millor edifici.


La Casa Vicens fou declarada monument históric-artístic en virtud del Decret de  24 de juliol de 1969. El juliol de 2005 la Casa Vicens fou declarada Patrimoni de la Humanitat per l' UNESCO.

dimarts, 22 de gener del 2013

Casa Amatller

Nom: Casa Amatller
Adreça: Passeig de Gràcia 41
Arquitecte: Josep Puig i Cadafalch
Foto: Gabriel Garcia
Any de construcció: 1898 - 1900
Accés: Limitat (sols la planta baixa)


La Casa Amatller és el segon gran monument modernista del passeig de Gràcia i un dels edificis amb més força, projectat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch entre els anys 1898 i 1900. A causa de la proximitat amb la Casa Lleó Morera i la Casa Batlló, el lloc on es troben aquests tres edificis modernistes s'ha conegut com "l'Illa de la Discòrdia".

Foto: Gabriel Garcia
L'any 1898, l'industrial xocolater Antoni Amatller i Costa, va voler transformar un edifici vell del 1875, que havia comprat per traslladar-s'hi. L'industrial va encarregar les obres a Puig i Cadafalch, que va apostar per donar-li l'aparença de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dóna accés a l'habitatge principal, tot i que l'immoble havia de ser habitat per diverses famílies.

Foto: Gabriel Garcia
Puig i Cadafalch va crear la Casa Amatller amb una lectura molt personal del gòtic, barreja influències del gòtic català amb el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos on finalment són presents els típics detalls d'inspiració de l'edat mitjana. El més sorprenent de l'edifici és l'esglaonada façana de reminiscències nòrdiques, que recorda a una tauleta clàssica de xocolata.

Foto: Gabriel Garcia
El pis principal és un dels pocs de Barcelona que encara conserven la riquesa ornamental i l'atmosfera daurada i opulenta d'aquella burgesia de l'Eixample. Actualment acull les oficines de l'Institut Amatller d'Art Hispànic, fundació creada pels descendents d'Antoni Amatller. La entrada de la casa té dues portes asimètriques que estan enllaçades per una estàtua de Sant Jordi. Pareu compte en el magnífic balcó del primer pis, amb la barana i els suports de ferro forjat. En  tota la façana hi ha un esgrafiat que s'uneix amb la ceràmica de forma delicada. 

El vestíbul, com era molt normal en l'època de la seva realització, estava pensat per a l'entrada de carruatges, té ornamentació de llums i vitralls amb dues escales, la més senzilla per als pisos i la més decorada i sumptuosa per el seu pas al pis principal. L'estil és una barreja entre el gòtic català i el flamenc (en aquest cas per la forma triangular plana de la part superior de la façana).

Està declarada monument històric-artístic en virtut del Decret de 9 de gener de 1976.

Més imatges, clica aquí

dilluns, 21 de gener del 2013

Enric Sagnier i Villavecchia


Enric Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona 1858 – Barcelona 1931), fou un arquitecte català titulat el 1882. La majoria de les seves obres es troben a Barcelona; autor prolífic, ha estat possiblement l'arquitecte amb major nombre de construccions a la ciutat comtal (prop de 300 edificis documentats). Sagnier fou un arquitecte ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines, de les que rebé nombrosos encàrrecs.

D'estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, estigué proper al modernisme de moda en l'època a la capital catalana, però interpretant-lo d'una manera sòbria i funcional. La seva principal font d'inspiració és l'arquitectura medieval, sobretot romànica i gòtica; en canvi, no és procliu a estils exòtics de moda en aquell moment, com el neomudèjar o els estils àrabs i orientals. Es poden distingir a la seva trajectòria tres etapes: abans de 1900 treballa amb un estil eclèctic, monumental i grandiloqüent; de 1900 a 1910 s'apropa més al modernisme, el que es percep en un major sentit decoratiu de la seva obra en aquestes dates, amb especial influència de l'art rococó; i des de 1910 roman en un estil classicista d'influència francesa, allunyat de les modes del moment.

L'obra de Sagnier es caracteritza per tres aspectes: una gran capacitat de treball, en la que destaca el seu continu reciclatge tant en estils com en innovacions tecnològiques; una certa indefinició estilística, que malgrat tot deixa la porta oberta als corrents del moment; i una variada amplitud tipològica, desenvolupada principalment al sector de l'habitatge, l'encàrrec oficial i el religiós. Sagnier representa una certa paradoxa al panorama arquitectònic barceloní de finals del segle XIX i començaments del XX: si bé en vida gaudí d'un notable èxit professional, amb gran quantitat d'encàrrecs per part de la burgesia i de l'Església –degut a un gran coneixement de l'ofici, capacitat de treball, rigor pressupostari i adaptació al gust decoratiu de la societat del seu temps–, després de la seva mort caigué en un injust oblit i el seu estil fou menyspreat per les noves corrents arquitectòniques del segle XX, sobretot el noucentisme. El 1923 el papa Pius XI li concedí el marquesat de Sagnier.

Algunes de les seves obres:

Col·legi de Jesús i Maria, Convent de Pompeia, Caixa de Pensions, Capella dels Jesuïtes  Escola Salesiana, Nova Duana, Palau de Justícia, Temple Expiatori del Tibidabo. 

Cases: Arnús (El Pinar), Rafael Barba, Josep J. Bertrand, Joan Coma, Josep Fabra,  Miquel A. Fargas, Ferran Cortés, Ferrer-Vidal, Rupert Garriga Nogués, Rodolf Juncadella, Marquès de Julià, Romà Macaya, Camil i Ramon Mulleras, Francesc Pastor, Isidre de Pedro, Gustau Peyra, Pons i Pascual, Enric i Victorià de la Riva, Antoni, Enric i Tomàs Roger





dimarts, 15 de gener del 2013

Casa Pascual i Pons


Nom: Casa Pascual i Pons
Adreça: Passeig de Gràcia 2-4
Arquitecte: Enric Sagnier i Villavecchia
Any de construcció: 1890-1891
Accés: Lliure. Edifici d'oficines


Foto: Gabriel Garcia
Foto: Gabriel Garcia
Conjunt de dos edificis, destinats a les famílies de Sebastià Pacual i d'Alexandre Pons, amb una composició unitària i homogènia. Van ser projectats per Enric Sagnier el 1890, dins una estètica neogòtica. Les cantonades s'articulen amb dues torres, l'una semicircular i l'altra poligonal, de cobertes punxegudes i pinacles a la cornisa. Els elements ornamentals, tant a les finestres com a la barana de pedra del pis principal, estan extrets tots ells del repertori gòtic convencional. Al vestíbul es pot veure una escala amb ornaments escultòrics i llums de ferro i vidre i sostre de plafons de fusta treballada.  El conjunt va ser restaurat l'any 1984 pel taller d'arquitectura Martorell, Bohigas, Mackay.
Foto: Gabriel Garcia
Foto: Gabriel Garcia