Central de bombeig d'Aigües de Barcelona

Nom: Central de bombeig d'AIGÜES DE BARCELONA (Cornellà de Llobregat) 
Adreça: Carretera de Sant Boi, 4-6. 08940 Cornellà de Llobregat.
               Aparcament propi: Carretera de Sant Boi, 8-10.
               Transport públic: Metro L5 Cornellà Centre, Trambaix T1 i T2  (parada: Les Aigües),
                            FGC L8 Cornellà Riera, BUS 67,68,L74,L75,L82,L85, Rodalies C4 Cornellà

Any de construcció: 1888-1910

Arquitecte: Josep Amargós Samaranch
Accés: De pagament, és un museu (4,5 €). 

Estació elevadora de la Societat General d'Aigües de Barcelona, obra de 1903 (edifici central) amb influències de l'arquitectura industrial belga, en especial en les torres dels pous. 

L'edifici es conserva enmig d'un parc enjardinat i es divideix en tres grans naus, dues de paral·leles i una de transversal, amb coberta de teula a dos vessants sobre encavallades metàl·liques. L'estructura de les naus, amb un cos central més alt que permet l'entrada de llum, recorda la planta basilical de moltes masies catalanes. Els materials constructius són el ferro, el vidre i el maó vist com element dominant a les façanes i utilitzat també com a motiu ornamental. Són de destacar les magnífiques torres dels pous, així com les construccions residencials aïllades destinades als directius de l'empresa i a les oficines. Es conserva la xemeneia circular, de 35 metres d'alçada. Actualment acull el Museu Agbar de les Aigües.

El museu

El Museu Agbar de les Aigües ocupa els edificis modernistes de la Central Cornellà, la planta que Aigües de Barcelona va inaugurar el 1909 per extreure aigua de l’aqüífer del Baix Llobregat i abastir així Barcelona. Avui dia, la Central Cornellà continua fent la mateixa funció que ara fa un segle, i la instal·lació hidràulica de vapor original conviu amb les modernes bombes d’impulsió. Així doncs, el Museu és també, al mateix temps, una indústria en funcionament, un lloc on passat i present s’entrellacen sobre un substrat comú: l’aigua subterrània.

Però per sobre de tot, el Museu és un espai viu, concebut perquè hi aflorin les diverses manifestacions i aproximacions a l’aigua, a través d’una oferta d’exposicions i activitats per a tots els públics.

El rigor constructiu i la cura pel detall són probablement les característiques fonamentals de les tres naus projectades per l’arquitecte Josep Amargós i Samaranch el 1905.

La raó de ser d’aquest edifici respon a la voluntat d’Aigües de Barcelona de crear la central elevatòria d’aigua potable més eficient. Cadascuna de les naus conserva actualment una mostra representativa i en perfecte estat de l’originària instal·lació hidràulica de vapor.

La xemeneia

A redós de l’edifici d’Amargós i Samaranch trobem un espai acollidor que temps ençà va funcionar com a sortida dels fums resultants de la combustió del carbó.

La rehabilitació d’aquest espai ha preservat un petit fragment del passadís que unia la caldera amb la xemeneia. La xemeneia, de 50 metres, símbol del passat industrial, és un autèntic referent al territori.

Els pous

Els pous de la Central Cornellà, fora del recinte del Museu, són la porta cap a les aigües subterrànies, l’accés a la reserva d’aigua dolça de l’aqüífer. El pou més antic i emblemàtic és l’anomenat Fives Lille, que data del 1905 i encara actualment s’hi extreu aigua des de 34,35 metres de profunditat.

Des dels jardins es poden observar dos pous de la dècada de 1930 que es caracteritzen per la forma cilíndrica i per l’absència d’elements decoratius.

Els aqüífers, veritables mines d’aigua, són formacions rocoses permeables que permeten el pas de l’aigua i la seva acumulació, ja que estan delimitades a la base per un nivell impermeable que impedeix que l’aigua continuï infiltrant-se cap a nivells inferiors.

L’aigua subterrània és potser el recurs mineral més important, i al llarg de la història s’han realitzat i perfeccionat obres d’enginyeria per captar-la, emmagatzemar-la i distribuir-la.

Jardins

Entès com a part integrant del Museu, el Jardí consta d’un seguit d’espais amb caràcter propi. Així, mentre a la plaça dels Cedres podem passejar sota l’ombra d’aquests majestuosos arbres, l’Espai d’Interpretació de la Central Cornellà ens dóna la benvinguda i fa d’amfitrió del recinte, alhora que ens situa en l’espai i el context històric de la Central Cornellà. Més enllà, el Bosc de les Aigües, concebut per fer-hi activitats a l’aire lliure, ofereix una mirada a l’aigua des del vessant més científic.

Instal·lació hidràulica de vapor

A la nau principal de l’edifici d’Amargós hi havia originàriament sis calderes dobles que convertien l’aigua en vapor.

El vapor accionava quatre màquines d’última generació. Fabricades a París per la Société Lyonnaise de Mécanique et d’Électricité, transformaven el moviment en electricitat. L’energia era transportada per cable aeri fins al pou Fives Lille, les bombes del qual elevaven l’aigua des de 30 metres de profunditat i l’enviaven al dipòsit d’equilibri, on era emmagatzemada temporalment.

La tercera nau de l’edifici d’Amargós era la Sala de Màquines, amb dues bombes de fabricació holandesa que també es movien amb la força del vapor generat a les calderes. Cadascuna tenia una potència de 750 CV, suficient per injectar l’aigua a les canonades i als dipòsits de la xarxa d’abastament urbà.

Bona part d’aquesta instal·lació es conserva intacta in situ. Per facilitar-ne la interpretació, el Museu ha recuperat el moviment d’una de les màquines de vapor i ha creat estacions interactives de consulta.

Dipòsit Circular

Aquest espai polivalent, originàriament concebut com a dipòsit d’equilibri, està destinat a acollir exposicions, concerts, espectacles i una llarga llista d’activitats.

Aquí s’emmagatzemava l’aigua abans de ser impulsada cap a la ciutat. Aquest dipòsit, construït l’any 1954, amb 2.000 m3 de capacitat, va deixar de ser actiu el 2003, en ser substituït per un nou receptacle de molta més capacitat.

Si voleu més informació cliqueu aquí

Amsterdam i el modernisme

La ciutat d’Amsterdam i el modernisme

En aquest curs de “blogs”, vaig triar el tema del modernisme a Barcelona primer per la meva afició a la fotografia i en segon lloc, per què en la meva joventut la meva feina  estava estretament lligada a l’arquitectura i a la construcció industrial. Encara és ara que quan entro en un edifici singular el primer que faig és mirar parets i sostres i intentar descobrir com s’aguanten.

Una altra cosa que he aprés ha estat anar pel carrer i a més de vigilar cotxes, semàfors, ciclistes i altres obstacles, “veure”, és a dir, aixecar el cap i gaudir d’un balcó, una tribuna, una barana de ferro forjat, un capitell, una façana esgrafiada, un portal amb un arrambador de mosaic o amb un ascensor encara engabiat amb una filigrana de filferro ... I aquest entrenament m’ha permès, després d’una curta visita a Amsterdam,  recollir prou material per fer una “entrada” dedicada a aquesta bonica ciutat.

Fent recerca d’informació a “internet” d’un moviment semblant al nostre “modernisme” he trobat el que allà s’anomena “l’Escola d’Amsterdam” i que tot seguit intentaré resumir acompanyat d’algunes fotografies.

L’Escola d’Amsterdam va ser un corrent important dins de l’arquitectura holandesa entre ambdues guerres mundials.

Publicacions recents i una gran exposició al Institut Holandès d’Arquitectura mostren gran admiració per l’originalitat del treballs dels arquitectes de l’Escola d’Amsterdam. Durant molt temps la situació va ser diferent. Des del punt de vista del racionalisme i el funcionalisme dominants des de mitjans del segle XIX fins els primers decennis del segle XX, el pintoresc, suggerent, poètic, plàstic i monumental caràcter de l’arquitectura de l’Escola d’Amsterdam no va ser a penes presa seriosament, mentre que justament dins de la corrent principal del modernisme sorgien una sèrie de frivolitats juganeres.

Els quatre grans arquitectes de l’Escola d’Amsterdam varen ser De Klerk, Van der Mey, Kramer i Wijdeveld.  Jos. Th. Cuypers i Berlage, són considerats els fundadors de la corrent racionalista de l’arquitectura als Països Baixos que en el segle XX tingué fama mundial. L’Escola d’Amsterdam no va ser cap accident ni cap curta aberració, sinó que encaixa en una llarga tradició de crítica poètica a la fredor i inaccessibilitat de un racionalisme funcionalista i unidimensional.

Característic de l’Escola d’Amsterdam era que l’arquitectura era emprada sobre tot per a donar lloc a una composició urbanística: el conjunt d’edificis es desenvolupar com una gran composició que operava amb total llibertat amb respecta a la parcel·lació i el ús intern. Elements d’aquesta composició són cantonades elegants, línies de façanes independents on no es reflecteixen cada habitatge sinó una visió arquitectònica total de plasticitat i monumentalitat, amb molta atenció pels detalls de teulades, sòcols, entrades i miradors de formes especials. Aquí es va reinventar de nou l’arquitectura com escultura, com poesia espacial. 

Finalment, no m'he pogut resistir a incloure unes fotos dels camps de flors que, donades les dates en que vam fer el viatge eren un autèntic esclat de llum i color.