Enric Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona 1858 – Barcelona 1931), fou un arquitecte català titulat el 1882. La majoria de les seves obres es troben a Barcelona; autor prolífic, ha estat possiblement l'arquitecte amb major nombre de construccions a la ciutat comtal (prop de 300 edificis documentats). Sagnier fou un arquitecte ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines, de les que rebé nombrosos encàrrecs.
D'estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, estigué proper al modernisme de moda en l'època a la capital catalana, però interpretant-lo d'una manera sòbria i funcional. La seva principal font d'inspiració és l'arquitectura medieval, sobretot romànica i gòtica; en canvi, no és procliu a estils exòtics de moda en aquell moment, com el neomudèjar o els estils àrabs i orientals. Es poden distingir a la seva trajectòria tres etapes: abans de 1900 treballa amb un estil eclèctic, monumental i grandiloqüent; de 1900 a 1910 s'apropa més al modernisme, el que es percep en un major sentit decoratiu de la seva obra en aquestes dates, amb especial influència de l'art rococó; i des de 1910 roman en un estil classicista d'influència francesa, allunyat de les modes del moment.
L'obra de Sagnier es caracteritza per tres aspectes: una gran capacitat de treball, en la que destaca el seu continu reciclatge tant en estils com en innovacions tecnològiques; una certa indefinició estilística, que malgrat tot deixa la porta oberta als corrents del moment; i una variada amplitud tipològica, desenvolupada principalment al sector de l'habitatge, l'encàrrec oficial i el religiós. Sagnier representa una certa paradoxa al panorama arquitectònic barceloní de finals del segle XIX i començaments del XX: si bé en vida gaudí d'un notable èxit professional, amb gran quantitat d'encàrrecs per part de la burgesia i de l'Església –degut a un gran coneixement de l'ofici, capacitat de treball, rigor pressupostari i adaptació al gust decoratiu de la societat del seu temps–, després de la seva mort caigué en un injust oblit i el seu estil fou menyspreat per les noves corrents arquitectòniques del segle XX, sobretot el noucentisme. El 1923 el papa Pius XI li concedí el marquesat de Sagnier.
Algunes de les seves obres:
Col·legi de Jesús i Maria, Convent de Pompeia, Caixa de Pensions, Capella dels Jesuïtes Escola Salesiana, Nova Duana, Palau de Justícia, Temple Expiatori del Tibidabo.
Cases: Arnús (El Pinar), Rafael Barba, Josep J. Bertrand, Joan Coma, Josep Fabra, Miquel A. Fargas, Ferran Cortés, Ferrer-Vidal, Rupert Garriga Nogués, Rodolf Juncadella, Marquès de Julià, Romà Macaya, Camil i Ramon Mulleras, Francesc Pastor, Isidre de Pedro, Gustau Peyra, Pons i Pascual, Enric i Victorià de la Riva, Antoni, Enric i Tomàs Roger
