Casa Milà - La Pedrera

Nom: Casa Milà - La  Pedrera
Adreça: Passeig de Gràcia 92
Arquitecte: Antoni Gaudí
Any de construcció: 1906 - 1910
Accés: Lliure (es cobra entrada per veure part de la casa)

Foto: Gabriel Garcia

En el seu moment fou molt polèmica a causa de les agosarades formes ondulades de la façana de pedra i els ferros forjats retorts (aprofitats de les deixalles) que en decoren les balconades i finestres, dissenyats en gran part per Josep Maria Jujol, qui també va projectar alguns dels cels rasos de guix.

Foto: Gabriel Garcia

Arquitectònicament està considerada una obra innovadora en comptar amb una estructura de columnes i plantes lliures de murs de càrrega. De la mateixa manera, la façana –totalment en pedra– és autoportant, és a dir, sense haver de suportar càrregues de les plantes. Un altre element innovador va ser la construcció del garatge soterrat. Es diu que en un avantprojecte, Gaudí havia dissenyat una rampa per l'interior de l'edifici que permetia arribar amb el cotxe fins davant la porta de cada habitatge.

Foto: Gabriel Garcia

L'edifici no respectava cap norma d'estil convencional, motiu pel qual va rebre moltes crítiques. Les revistes satíriques eren el seu principal espai de difusió: «mona de Pasqua», que havia patit un terratrèmol com a Messina, un imaginari Valhalla wagnerià o com una defensa antibèl·lica de la guerra del Marroc, o com un hangar per a dirigibles. Un diari feia un acudit sobre la dificultat de posar domassos als balcons de ferro forjat. Altres propietaris del passeig de Gràcia es varen enfadar amb els Milà i els varen deixar de saludar, argumentant que la genialitat de Gaudí faria baixar el preu de sòl a la zona.

            

Foto: Gabriel Garcia

l'Ajuntament va aturar les obres perquè un pilar ocupava una part de la vorera no respectant l'alineament de les façanes. Poc després se li obrí un nou expedient perquè superava l'alçada prevista i excedia el volum construït en uns 4.000 m2. L'Ajuntament reclamava una multa de 100.000 pessetes (aproximadament el 25% del cost de l'obra) o bé enderrocar les golfes i el terrat. La polèmica es va solucionar un any i mig més tard, a final de 1909, quan la Comissió de l'Eixample va certificar que es tractava d'un edifici monumental i no es requeria que s'ajustés estrictament a les ordenances municipals.

Després de molts canvis de propietat i d'ús que van malmetre bona part de l'obra original, el 24 de juliol de 1969 l'obra de Gaudí va rebre el reconeixement oficial de Monument historicoartístic. Era un primer pas per a evitar una major destrucció. Però no seria fins al 1984, amb el nomenament de Patrimoni de la Humanitat, quan s'iniciaria un canvi en la seva protecció. Primer l'Ajuntament de Barcelona va intentar llogar el pis noble per a instal·lar l'oficina de la candidatura olímpica per als jocs de 1992. Finalment, el dia abans de Nadal de 1986, la Caixa de Catalunya va comprar la Pedrera per 900 milions de pessetes. El  febrer de 1987 varen començar les obres més urgents, com la restauració i neteja de la façana. L'encàrrec va ser dut a terme pels arquitectes Josep Emili Hernández-Cros i Rafael Vila.

L'any 1990, dins del marc de l'Olimpíada Cultural, es va inaugurar al restaurat pis noble dels Milà l'exposició el Quadrat d'or dedicada a l'arquitectura modernista del centre de l'eixample barceloní. També ha estat escenari de diferents pel·lícules i documentals.

Més informació, clica aquí

Basílica de la Sagrada Família

Si us agrada la fotografia no podeu deixar d'anar de "safari" a la nau central de la Basílica de la Sagrada Família. Porteu la vostre millor màquina amb l'objectiu més potent que tingueu. No us farà falta trípode ja que la llum entre per tot arreu,  arriba a tots els racons i cal tenir-ho en compte a fi de no "cremar" les fotografies. 

El vídeo està separat per temes: la nau central, exteriors, les escoles i un recull de documents, maquetes i dibuixos. Més del 70% de les fotos són de la nau central; de l'exterior, molt poques, ja que quasi és impossible no fotografiar grues i altres elements de les obres; les escoles són una petita joia de la arquitectura de Gaudí amb la seva forma de tres cors enllaçats i la seva coberta ondulada; documents, maquetes i dibuixos els he fotografiat al museu i en una exposició que relaciona la natura amb l'obra de Gaudí. 

Casa Llopis Bofill

Nom: Casa Llopis Bofill
Adreça: Carrer València 339
Arquitecte: Antoni Mª Gallissà i Soqué
Any de construcció: 1902
Accés: Casa de veïns  

Foto: Gabriel Garcia

L'edifici està situat en un xamfrà i segueix una de les tendències que per aquelles dates estaven de moda a casa nostra: la combinació cromàtica que produeix una façana resolta amb maó vist (planta baixa, planta superior i emmarcaments dels forats arquitectònics) i estuc amb esgrafiats. L'arquitecte Antoni Mª Gallisà va comptar amb la col·laboració del també arquitecte Josep Maria Jujol per a la realització dels esgrafiats. 

Foto: Gabriel Garcia

Aquesta tendència, contraposada a la del modernisme efervescent en el seu cromatisme i en la seva decoració, també va estar posada en pràctica per Joan Rubió i Bellver a la Torre Roviralta més coneguda com El Frare Blanc de l'avinguda del Tibidabo  tot i  que en aquesta casa no hi ha esgrafiats. Tenint en compte les dimensions de la façana de la casa i per tal de resoldre els seus angles, Gallisà optà per col·locar a les cantonades i al centre unes tribunes. Avui, la tribuna central es troba modificada en les dimensions dels forats dels finestrals, així com el parament de la darrera planta que, a totes les tribunes, originalment era de maó vist i no d'estuc. 

Foto: Gabriel Garcia

D'aquest edifici destaca la seva factura i la gran plasticitat atorgada a les solucions formals, gràcies als coneixements dels materials i de les tècniques constructives que Gallisà, amb aquest projecte, ens demostra que dominava perfectament. És una de les obres més interessants del modernisme barceloní pel seu cromatisme i per la combinació de materials: maó vist en contrast amb l'estucat blanc, ferro i vidre a les tribunes o ceràmica vidriada en aplicacions diverses. En alguns elements denota una influència de l'arquitectura islàmica. Malgrat les modificacions a les tribunes, la casa ofereix un magnífic aspecte després de la darrera restauració.

Més imatges, clica aquí

Casa Vicens

Nom: Casa Vicens
Adreça: Carolines 18-24 (Gràcia)
Arquitecte: Antoni Gaudí

Any de construcció: 1883 - 1888
Accés: Propietat privada. Ara, els dijous a les 20:00 fan concerts al jardí. Per a més informació podeu consultar a www.artjust.org 

Foto: Gabriel Garcia

Aquesta obra primerenca de Gaudí, va ser un encàrrec de Manuel Vicens i Montaner, fabricant de rajoles de València (o corredor de borsa segons quina font), per construir una casa particular a l’antic municipi de Gràcia. L’obra havia de complir una doble missió: ser la llar de Vicens i, alhora, anunciar les excel·lències dels productes que fabricava. Gaudí va donar al conjunt unes característiques formes inspirades en l’arquitectura índia i japonesa, i va recobrir bona part de les tres façanes amb unes espectaculars rajoles vidrades verdes i blanques. 

Foto: Gabriel Garcia

En aquest edifici, estructurat en quatre nivells, corresponents a un soterrani per al celler, dues plantes per l'habitatge i unes golfes destinades al servei, Gaudí va utilitzar la rajola de València per exhibir-la i donar color, tot remarcant el contrast amb el totxo vista característic de la façana. Un altre element d’interès de la finca és la tanca de ferro, que intenta reproduir —i ho aconsegueix— les estètiques fulles del margalló, una petita palmera endògena de Catalunya. Tot i que els propietaris solen ser tolerants amb els visitants que entren al jardí, la casa és un habitatge privat i l’interior no es pot visitar. Elements destacables de l’interior són la sala-fumador rodona, culminada per una volta mudèjar de guix multicolor, i la recarregada decoració a base de motius florals i ebenisteria vermella de la sala d’estar.

Foto: Gabriel Garcia

Foto: Gabriel Garcia

Gaudí va enganxar l'immoble a la paret mitgera d'un convent veí i així va aconseguir un jardí gran i espaiós. Per a l'altre costat del jardí, va dissenyar una font monumental d'obra vista, formada per un arc parabòlic a sobre del qual hi havia un pas entre columnes. L'aigua s'emmagatzemava en dos dipòsits col·locats dalt de cada pilar extrem de la font. El 1946 va ser demolida per la venda d'aquesta part del terreny.

Foto: Gabriel Garcia

Gaudí es troba en el seu primer període on utilitza un llenguatge arquitectònic amb predomini de la línia recta sobre de la corba.

L'any 1925, l'arquitecte Joan Baptista Serra va realitzar una ampliació de l'edifici a imatge del que havia fet Gaudí. En 1927 l'Ajuntament de Barcelona lli va concedir el Premi al millor edifici.

La Casa Vicens fou declarada monument históric-artístic en virtud del Decret de  24 de juliol de 1969. El juliol de 2005 la Casa Vicens fou declarada Patrimoni de la Humanitat per l' UNESCO.

Casa Amatller

Nom: Casa Amatller
Adreça: Passeig de Gràcia 41
Arquitecte: Josep Puig i Cadafalch

Foto: Gabriel Garcia

Any de construcció: 1898 - 1900
Accés: Limitat (sols la planta baixa)

La Casa Amatller és el segon gran monument modernista del passeig de Gràcia i un dels edificis amb més força, projectat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch entre els anys 1898 i 1900. A causa de la proximitat amb la Casa Lleó Morera i la Casa Batlló, el lloc on es troben aquests tres edificis modernistes s'ha conegut com "l'Illa de la Discòrdia".

Foto: Gabriel Garcia

L'any 1898, l'industrial xocolater Antoni Amatller i Costa, va voler transformar un edifici vell del 1875, que havia comprat per traslladar-s'hi. L'industrial va encarregar les obres a Puig i Cadafalch, que va apostar per donar-li l'aparença de palau gòtic urbà, amb una façana plana i un pati central amb una escala que dóna accés a l'habitatge principal, tot i que l'immoble havia de ser habitat per diverses famílies.

Foto: Gabriel Garcia

Puig i Cadafalch va crear la Casa Amatller amb una lectura molt personal del gòtic, barreja influències del gòtic català amb el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos on finalment són presents els típics detalls d'inspiració de l'edat mitjana. El més sorprenent de l'edifici és l'esglaonada façana de reminiscències nòrdiques, que recorda a una tauleta clàssica de xocolata.

Foto: Gabriel Garcia

El pis principal és un dels pocs de Barcelona que encara conserven la riquesa ornamental i l'atmosfera daurada i opulenta d'aquella burgesia de l'Eixample. Actualment acull les oficines de l'Institut Amatller d'Art Hispànic, fundació creada pels descendents d'Antoni Amatller. La entrada de la casa té dues portes asimètriques que estan enllaçades per una estàtua de Sant Jordi. Pareu compte en el magnífic balcó del primer pis, amb la barana i els suports de ferro forjat. En  tota la façana hi ha un esgrafiat que s'uneix amb la ceràmica de forma delicada. 

El vestíbul, com era molt normal en l'època de la seva realització, estava pensat per a l'entrada de carruatges, té ornamentació de llums i vitralls amb dues escales, la més senzilla per als pisos i la més decorada i sumptuosa per el seu pas al pis principal. L'estil és una barreja entre el gòtic català i el flamenc (en aquest cas per la forma triangular plana de la part superior de la façana).

Està declarada monument històric-artístic en virtut del Decret de 9 de gener de 1976.

Més imatges, clica aquí

Enric Sagnier i Villavecchia

Enric Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier (Barcelona 1858 – Barcelona 1931), fou un arquitecte català titulat el 1882. La majoria de les seves obres es troben a Barcelona; autor prolífic, ha estat possiblement l'arquitecte amb major nombre de construccions a la ciutat comtal (prop de 300 edificis documentats). Sagnier fou un arquitecte ben relacionat amb les classes dirigents barcelonines, de les que rebé nombrosos encàrrecs.

D'estil eclèctic, amb una certa tendència classicista, estigué proper al modernisme de moda en l'època a la capital catalana, però interpretant-lo d'una manera sòbria i funcional. La seva principal font d'inspiració és l'arquitectura medieval, sobretot romànica i gòtica; en canvi, no és procliu a estils exòtics de moda en aquell moment, com el neomudèjar o els estils àrabs i orientals. Es poden distingir a la seva trajectòria tres etapes: abans de 1900 treballa amb un estil eclèctic, monumental i grandiloqüent; de 1900 a 1910 s'apropa més al modernisme, el que es percep en un major sentit decoratiu de la seva obra en aquestes dates, amb especial influència de l'art rococó; i des de 1910 roman en un estil classicista d'influència francesa, allunyat de les modes del moment.

L'obra de Sagnier es caracteritza per tres aspectes: una gran capacitat de treball, en la que destaca el seu continu reciclatge tant en estils com en innovacions tecnològiques; una certa indefinició estilística, que malgrat tot deixa la porta oberta als corrents del moment; i una variada amplitud tipològica, desenvolupada principalment al sector de l'habitatge, l'encàrrec oficial i el religiós. Sagnier representa una certa paradoxa al panorama arquitectònic barceloní de finals del segle XIX i començaments del XX: si bé en vida gaudí d'un notable èxit professional, amb gran quantitat d'encàrrecs per part de la burgesia i de l'Església –degut a un gran coneixement de l'ofici, capacitat de treball, rigor pressupostari i adaptació al gust decoratiu de la societat del seu temps–, després de la seva mort caigué en un injust oblit i el seu estil fou menyspreat per les noves corrents arquitectòniques del segle XX, sobretot el noucentisme. El 1923 el papa Pius XI li concedí el marquesat de Sagnier.

Algunes de les seves obres:

Col·legi de Jesús i Maria, Convent de Pompeia, Caixa de Pensions, Capella dels Jesuïtes  Escola Salesiana, Nova Duana, Palau de Justícia, Temple Expiatori del Tibidabo. 

Cases: Arnús (El Pinar), Rafael Barba, Josep J. Bertrand, Joan Coma, Josep Fabra,  Miquel A. Fargas, Ferran Cortés, Ferrer-Vidal, Rupert Garriga Nogués, Rodolf Juncadella, Marquès de Julià, Romà Macaya, Camil i Ramon Mulleras, Francesc Pastor, Isidre de Pedro, Gustau Peyra, Pons i Pascual, Enric i Victorià de la Riva, Antoni, Enric i Tomàs Roger

Casa Pascual i Pons

Nom: Casa Pascual i Pons
Adreça: Passeig de Gràcia 2-4
Arquitecte: Enric Sagnier i Villavecchia
Any de construcció: 1890-1891
Accés: Lliure. Edifici d'oficines

Foto: Gabriel Garcia

Foto: Gabriel Garcia

Conjunt de dos edificis, destinats a les famílies de Sebastià Pacual i d'Alexandre Pons, amb una composició unitària i homogènia. Van ser projectats per Enric Sagnier el 1890, dins una estètica neogòtica. Les cantonades s'articulen amb dues torres, l'una semicircular i l'altra poligonal, de cobertes punxegudes i pinacles a la cornisa. Els elements ornamentals, tant a les finestres com a la barana de pedra del pis principal, estan extrets tots ells del repertori gòtic convencional. Al vestíbul es pot veure una escala amb ornaments escultòrics i llums de ferro i vidre i sostre de plafons de fusta treballada.  El conjunt va ser restaurat l'any 1984 pel taller d'arquitectura Martorell, Bohigas, Mackay.

Foto: Gabriel Garcia

Foto: Gabriel Garcia

Casa Calvet

Nom: Casa Calvet
Adreça: Carrer de Casp 48
Arquitecte: Antoni Gaudí
Any de construcció: 1899
Accés: Prohibit. En els baixos hi ha un restaurant que conserva elements originals varis.

La Casa Calvet va ser construïda per als hereus de Pere M. Calvet, fabricant de teixits, en una finca que la família Calvet havia comprat l'any 1897. La data del projecte és del 29 de marc del 1899, tot i que les obres havien començat a l'agost del 1898. L'any 1900 va obtenir el premi de l'Ajuntament de Barcelona al millor edifici de l'any i està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

L'edifici va servir tant per al negoci, com per a habitatges, situats a les plantes superiors. Està considerada l'obra més conservadora de l'arquitecte. És un edifici entre mitgeres, amb el  soterrani i la planta baixa destinats a magatzem i oficines, i quatre plantes amb dos habitatges a cadascuna. El projecte es basa en l'organització habitual de la casa de veïns de l'Eixample de Barcelona, segons un tipus ja plenament consolidat aleshores, amb dos habitatges per planta al voltant de quatre celoberts i de la caixa d'escala i amb dues façanes: una al carrer i una altra al pati interior. 

Foto: Gabriel Garcia

Efectivament, la simetria, l'equilibri i l'ordre que caracteritzen la Casa Calvet no són habituals en l'obra gaudiniana. Tot i això s'hi poden veure elements modernistes com, per exemple, els dos frontons curvilinis de l'acabament de la façana, el balcó amb tribuna de vidre i forjats que sobresurt per sobre de l'entrada o la forma dels altres balcons. Les columnes que flanquegen l'entrada recorden bobines de fil, i constitueixen una al·lusió al negoci tèxtil de la família Calvet.

Com a element curiós cal destacar també,  dalt  de  tot de la façana,  els bustos dels tres sants patrons de Vilassar  de  Dalt, d'on eren  els  Calvet:  Sant Pere Màrtir  (en  honor  del  pare  del propietari), Sant Genís d'Arle i Sant Genís de  Roma. 

El sector més personal i creatiu de Gaudí a la Casa Calvet és la façana posterior, que no té cap referència estilística, però que desenvolupa una solució original al problema de les galeries, fet  que l'apropa a la funcionalitat de les façanes racionalistes. 

Foto: Gabriel Garcia

Foto: Gabriel Garcia

Per a la Casa Calvet, Gaudí dissenyà una extensa gamma de mobles de fusta de roure per al despatx, realitzat per Casas i Bardés, i entapissats per al pis principal, on vivien els propietaris. El treball de forja és de Lluís Badia, i la pedra artificial, de Salvador Boada.

Més informació clica aquí

Casa Batlló

Nom: Casa Batlló
Adreça: Passeig de Gràcia 43
Arquitecte: Antoni Gaudí
Any de construcció: 1905-1907
Accés: Lliure, de pagament

Foto: Gabriel Garcia

La Casa Batlló va ser un encàrrec de Josep Batlló i Casanovas, empresari tèxtil  La seva part més coneguda és la façana, considerada una de les més creatives i originals treballs de l'arquitecte; combina la pedra, el ferro forjat, el trencadís de vidre i la ceràmica policromada.

Gaudí va comptar per a la seva construcció amb la col·laboració dels arquitectes Josep Maria Jujol i Joan Rubió i Bellver i altres artesans.

Foto: Gabriel Garcia

La casa Batlló és el resultat de la reforma total d'una antiga casa convencional, sense característiques especials, dins de l'eclecticisme tradicional de finals del segle XIX. L'any 1900 la finca va ser adquirida per Josep Batlló. Es pensa que en aquest punt hi havia existit anteriorment una masia perquè al soterrani es va trobar una cova feta servir com a fresquera i que Gaudí va voler conservar. L'encàrrec inicial era enderrocar l'edifici i fer-ne un de nou, tanmateix Gaudí va convèncer Batlló de mantenir-lo i fer una transformació reformant només la façana. Finalment la intervenció, però, va anar força més enllà, ja que va suposar una important reorganització dels espais, amb més ventilació i il·luminació natural, dos pisos afegits i la remodelació de les golfes i el terrat. Aquesta transformació va fer passar dels 21 metres d'alçada i 3.100 m² a l'ocupació actual amb un total de 4.300 m² amb 450 m² de superfície per planta i una alçada de 32 metres.

Foto: Gabriel Garcia

La reforma de la façana era l'objecte inicial de la reforma i Gaudí la va substituir integralment a la planta baixa i el primer pis per una estructura de pedra sorrenca de Montjuïc amb formes ondulades. La resta va ser repicada per a donar-li una forma ondulada en sentit vertical. Gaudí va ajustar el coronament de l'edifici per anar a buscar les diferents alçades dels edificis veïns. 

Per projectar l'edifici l'arquitecte va fer alguns plànols, però la seva fórmula de concepció es va materialitzar amb una maqueta de guix que va crear amb les seves pròpies mans fins a aconseguir les formes sinuoses de la façana, un mitjà per explicar la seva visió molt més pràctica que els plànols.

Foto: Gabriel Garcia

El costat esquerre del seu darrer pis està reculat, creant una asimetria respecte del costat dret, molt més escairat. Gaudí va decidir bescanviar una habitació del darrer pis per una terrassa per crear un espai especular amb l'esglaonat de la casa Amatller. Lamentablement, als anys 1960, al edifici de la dreta se li va fer una remunta molt poc respectuosa amb la casa Batlló.

El projecte va ser fortament qüestionat per les autoritats municipals de l'època i l'Ajuntament de Barcelona, l'abril de 1906, és a dir, dos anys més tard de la sol·licitud de la llicència, va ordenar interrompre els treballs "per no tenir permís". L'Ajuntament no li va concedir el "permís d'obres" fins a set anys més tard, el 18 de febrer de 1913. També va tenir problemes amb Hisenda per la valoració feta pels tècnics del ministeri. 

L'any 1995 s'inaugurà la reforma que convertí 1.830 m2 (soterrani, plantes baixa i primera) en un espai disponible per actes socials i també visites (des del 19 de març de 2002) coincidint amb l'any Gaudí. Actualment es pot recórrer quasi la totalitat de l'edifici (pis noble, terrassa posterior, primer pis, golfes, terrat, etc.), llevat dels pisos superiors que estan habitats o ocupats per oficines de la societat que la regenta. L'any 2011 va rebre unes 600.000 visites.

Amb motiu del desè aniversari de l'obertura al públic de la casa Batlló, l'octubre del 2012 es va fer un espectacle de vídeo mapping sobre la seva façana amb el nom d'El despertar de la Casa Batlló on s'escenificaven les diferents interpretacions i simbologies de l'edifici: bassa de nenúfars, finestres badallant, el drac animat llençant foc i lluitant amb sant Jordi, ossos en finestres i balcons, rat penats volant, les màscares i confeti de festa amb focs d'artifici, etc.

Casa Fuster

Foto: Gabriel Garcia

Nom: Casa Fuster
Adreça: Passeig de Gràcia 132
Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner
Any de construcció: 1908-1911
Accés: Lliure (Hotel gran luxe)

La Casa Fuster és un edifici modernista dissenyat i creat per Lluís Domènech i Montaner amb la col·laboració del seu fill Pere Domènech i Roura i construïda per encàrrec de na Consol Fabra de Fuster.

Foto: Gabriel Garcia

Situada al capdamunt del Passeig de Gràcia, davant els Jardins de Salvador Espriu, vora la Diagonal. Precisament els jardins s'anomenen així en honor del poeta, ja que en un dels despatxos de la torre cilíndrica de la cantonada, Espriu hi va crear gran part de la seva obra literària.

Foto: Gabriel Garcia

Domènech i Montaner, en una de les seves últimes obres, la darrera a Barcelona, utilitza molts dels seus elements característics: base de robustes columnes de pedra rosa, finestres trilobades, ornamentació floral. El conjunt, però, denota una gran contenció expressiva, afavorida per la blancor del marbre i la disposició harmoniosa de les façanes; la posterior és insòlitament plana.

Foto: Gabriel Garcia

Es tracta d'una construcció estructurada en tres façanes de marbre blanc i una solució de la cantonada principal, amb un cos cilíndric que forma tribunes, típica de Domènech. L'edifici obeeix a formes més racionalistes encara amb algun tret historiat. Està rematat per unes curioses golfes d'aire francès molt poc habituals en l'arquitectura modernista catalana;] s'havia de coronar amb una torre similar a la del pavelló d'administració de l'Hospital de Sant Pau que no es va arribar a construir mai. 

Als baixos de l'edifici va funcionar, durant molts anys, el mític Cafè Vienès que, juntament amb la sala de ball El Danubio, al soterrani, era un centre de trobada privilegiat de la ciutat. Després va ser seu d'una empresa elèctrica i el 2004, l'empresa Hoteles Center va comprar la casa i va realitzar-hi una acurada i respectuosa rehabilitació per convertir-la en un hotel de gran luxe.

Casa Terrades - Casa de les Punxes

Nom: Casa Terrades o de les Punxes

Adreça: Avinguda Diagonal 416-420

Arquitecte: Josep Puig i Cadafalch

Any de construcció: 1905
Accés: Prohibit

La Casa de les Punxes o Casa Terrades és un edifici dissenyat per l'arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch. 

Foto: Gabriel Garcia

Les tres filles de l'industrial Bartomeu Terrades i Brotau, van encarregar a l'arquitecte Puig i Cadafalch la unificació de les seves tres cases d'habitatges aprofitant un gran solar a l'eixample barceloní. L'arquitecte aprofità l'espai en tota la seva expansió per donar-li una esplendor grandiloqüent amb aires medievals. Les seves cinc torres acabades en punxe i el cimbori, les seves grans façanes de maó vermell adornades amb tribunes corregudes en vertical treballades en pedra amb exquisit mestratge li donen aparença d'un gran castell medieval que resplendeix i sobresurt, immers, en un món futurista i fora de la seva època.

Foto: Gabriel Garcia

Durant molts anys aquest edifici va provocar reaccions polítiques contràries a la catalanitat de l'arquitecte, que en aquest cas, deixant al marge qualsevol subtilesa, va plasmà potentment en els panells que adornen el coronament d'aquest. En especial i en el més gran es llegeix: "Sant Patró de Catalunya torneu-nos la llibertat", acompanyat amb una imatge de Sant Jordi i el drac. 

Foto: Gabriel Garcia

Per a la construcció de la façana es va utilitzar el maó.  La decoració en pedra amb dibuixos florals de tribunes i balcons és plenament modernista. La teulada és a doble vessant.

En 1975 va ser declarada Monument Històric Nacional i el 1976,  Bé Cultural d'Interès Nacional. De propietat privada, l'interior de la casa no pot ser visitat.

Foto: Gabriel Garci

Foto: Gabriel Garcia

Antoni Gaudí i Cornet

Antoni Gaudí i Cornet (Reus o Riudoms, 25 de juny de 1852 - Barcelona, 10 de juny de 1926) va ser un arquitecte català que ha estat reconegut internacionalment com un dels genis més rellevants de la seva disciplina.

Gaudí es va traslladar per realitzar els seus estudis d'arquitectura a la ciutat de Barcelona on les seves primeres obres van estar influïdes per diversos estils com el neogòtic, mudèjar, barroc, fins arribar a l'explosió del modernisme on va aconseguir d'implantar un estil propi, amb la utilització dels seus estudis sobre la natura i les formes reglades de la geometria, la utilització de totes les arts aplicades per la decoració dels seus edificis i la recuperació per l'ornamentació de l'antic mosaic transformat per Gaudí en trencadís, convertit en una nova tècnica.

La seva contribució a l'arquitectura és única i està considerat com un dels màxims exponents del modernisme. Des de la infantesa Gaudí va ser un atent observador de la natura, de la qual l'atreien les formes, els colors i la geometria. Malgrat tenir grans edificis realitzats, dels quals cada vegada es fan més monografies, el que més fama l'hi ha donat arreu del món és sens dubte el Temple de la Sagrada Família, obra encara en construcció i que a mesura que s'alça, la seva popularitat i admiració continua creixent.

Més informació, clica aquí

Salvador Valeri i Pupurull

L'arquitecte Salvador Valeri i Pupurull

Nascut a Barcelona el 1873, va estudiar a l'Escola Politècnica de Madrid i a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, on va obtenir la seva titulació d'arquitecte el 1899. La seva obra es caracteritza pels espectaculars frontispicis de disseny molt ondulat, seguint els criteris modernistes més comuns, aportant una exuberant decoració escultural amb motius vegetals amb formes molt variades.

Alguns dels seus edificis, tenen també grans frisos ceràmics de formes molt imaginatives que a vegades trenquen amb qualsevol disseny arquitectònic anterior.

A més de l'obra residencial que va construir a Barcelona i els seus voltants, també va construir un Casino a Sant Andreu de la Barca, alguns cellers a Sant Esteve Sesrovires i la Fàbrica Ciclop a Igualada.

La seva obra més espectacular, pot ser la Casa Comalat construïda entre 1906 i 1911 a Barcelona, que té dues façanes separades amb una curiosa diferenciació en els seus respectius estils (una mica en la línia del Palau del Baró de Quadras, que curiosament es troba gairebé davant ). Així com la façana principal mostra un modernisme solemne basat en la construcció en pedra però sense cap vel·leïtat colorista, la façana posterior presenta un aspecte molt més lleuger amb abundant decoració ceràmica amb gran riquesa de colors i és d'una indubtable originalitat.

Casa Comalat

Nom: Casa Comalat
Adreça: Avinguda Diagonal 442, Barcelona
Arquitecte: Salvador Valeri i Pupurull
Any de construcció: 1906 al 1911
Accés: Prohibit

La casa Comalat només té entrada per la Diagonal  -la façana principal- i té una façana posterior en el número 316 del carrer de Còrsega. És una obra insòlita, construïda entre 1906 i 1911, amb clares influències gaudinianes. Destaquen especialment les façanes: la principal, simètrica i urbana (molt recarregada), i la posterior  (molt original), policromada i decorada amb unes curioses galeries de fusta amb persianes i ceràmiques de colors. L'interior no és menys espectacular: a més dels esplèndids paviments de mosaic, compta amb un mobiliari exquisit, de formes extremades, en particular els bancs i els llums del vestíbul. L'escala que dóna accés als habitatges és com un esclat de colors i formes que omplen totes les parets i sostres.

L’edifici porta el nom del propietari, el senyor Comalat, un prestador que va encarregar l’edifici a Salvador Valeri i Pupurull (1873-1954), un arquitecte coetani a Gaudí. 

Es tracta d'una obra del modernisme tardà, és per això que està concebuda com una casa decorativista, amb molta ornamentació en quasi tots els racons. L’edifici, a més, amaga una planta que conserva tots els elements decoratius originals, així com la cuina i altres espais, i on fins i tot es pot trobar una petita font.

Foto: Gabriel Garcia

En la seva part baixa, la porta és de fusta amb forja de ferro i als seus costats es troben dos grans balcons de gran originalitat, que fan evocar elements orgànics i tenen certa semblança gaudiniana amb la casa Batlló. Una tribuna central correguda es troba entre els pisos principal i primer, coronada amb un pinacle afilat. La resta de la façana es compon de balcons amb les seves bases decorades escultòricament i les baranes de ferro forjat de gran curvatura. La part superior de la façana està rematada per una obertura calada i amb gran ornamentació floral tallada en pedra en tot el seu voltant i coronada per la part posterior de l'obertura, per una torre amb forma de gorra de arlequí revestida amb ceràmica vidriada de color verd (pel meu gust massa barroca i sobrecarregada com si l'arquitecte hagués volgut posar-hi de tot i abundosament)

Foto: Gabriel Garcia

Pel que fa als vitralls, un dels elements que crida més l’atenció quan s’observa l’edifici des del carrer, els va realitzar l’empresa Rigalt i Granell, que també va treballar en la decoració del Palau de la Música o la Casa Lleó-Morera, entre d'altres.

La Casa Comalat és un espai inaccessible al públic, un dels tresors del modernisme de Barcelona que, de moment, continuarà amagat. BTV és l’única televisió que hi ha pogut entrar fins ara. Cliqueu ací per veure el vídeo.

Després  de  nou mesos  de  restauració,   la façana  posterior mostra   el   seu    aspecte    original,   que    permet     admirar l'extraordinari treball artesanal i el color del mosaic, el vidre i la fusta.